Rere les murades del Castell d’Alaró

El castell d’Alaró s'alça en un enclavament estratègic de la Serra de Tramuntana, dominant el paisatge des d'una roca escarpada que el va convertir, durant segles, en gairebé inexpugnable. És un dels tres castells roquers de Mallorca —juntament amb els de Santueri i el Rei— i la seva existència està documentada ja al segle X, quan les cròniques àrabs l'esmenten com Hisn Alarum, “fortalesa dels cristians”. El nom no era casual: durant la invasió musulmana, va resistir més de vuit anys de setge abans de caure, un símbol primerenc del seu caràcter defensiu. Les restes arqueològiques trobades a la zona, però, demostren que l'ocupació és molt més antiga: hi ha evidències de presència talaiòtica, així com vestigis romans i bizantins, cosa que confirma que aquest castell s'utilitzava com a punt de vigilància des de fa mil·lennis.

Després de la conquesta cristiana de Mallorca, el castell es va consolidar com a bastió militar i va protagonitzar un dels episodis més recordats de l'edat mitjana mallorquina: la resistència de Guillem Cabrit i Guillem Bassa. El 1285, durant el conflicte entre el Regne de Mallorca i la Corona d'Aragó, tots dos van defensar la fortalesa davant de les tropes d'Alfons III en nom de Jaume II. La llegenda assegura que Alfons es va presentar al Castell com “Anfós d’Aragó”. Davant l’ordre de rendir-se, van respondre amb sorna: “Aquí només coneixem el rei En Jaume, i l’anfós és un peix que es menja amb allioli”. La burla va encendre la ira del monarca, que va ordenar rostir-los vius “com a cabrits”. El seu martiri va tenir tal impacte que, durant segles, van ser venerats com a herois populars. De fet, el mateix Papa Martí IV va arribar a excomunicar el rei aragonès per la seva brutal represàlia. Avui, els seus noms continuen inseparables de la memòria del castell, i les relíquies atribuïdes a tots dos es conserven a l'oratori del recinte.

L'estructura actual del Castell d’Alaró, tal com s'aprecia a les seves ruïnes, és fruit de diverses fases constructives entre els segles XIV i XV. Tot i que es distingeixen trams de muralles, cinc torres defensives i la torre de l'homenatge, coneguda popularment com és Constipador —nom que, segons la tradició, es deu al vent constant que fueteja el cim i “constipa” els qui romanen allà massa temps. Però el caràcter de l'enclavament va canviar radicalment al segle XVII, quan es va aixecar l'oratori de la Mare de Déu del Refugi. L'antic bastió militar es va transformar llavors en un lloc de culte i destinació de peregrinacions locals. Durant generacions, els veïns d'Alaró i municipis pròxims pujaven cada primer diumenge després de Pasqua en romiatge per honrar la Verge i recordar els màrtirs Cabrit i Bassa.

Més enllà de les cròniques militars i religioses, el valor patrimonial del castell és també arqueològic i natural. A l'interior del recinte encara es poden veure aljubs, forns i cisternes que asseguraven la subsistència durant llargs setges, així com l'enigmàtica “Torre de sa Cova”, parcialment excavada a la roca i utilitzada com a presó medieval. A més, l'entorn immediat del castell forma part de la xarxa Natura 2000, catalogat com a Lloc d'Interès Comunitari i Zona de Protecció per als Ocells. El cim alberga espècies endèmiques de la Tramuntana, i no és estrany albirar falcons pelegrins sobrevolant les muradees en ruïnes, com un ressò viu del passat guerrer de l'enclavament.

El castell d’Alaró ha travessat segles d'abandonament parcial, intents de restauració i canvis de gestió. El 1931 va ser declarat Bé d'Interès Cultural (BIC), un dels primers monuments mallorquins a rebre aquesta protecció. Avui la seva conservació depèn de la Fundació Castell d’Alaró, que coordina esforços entre la diòcesi, l'Ajuntament i els propietaris privats. Però mantenir-lo dempeus no significa només preservar les seves pedres: també implica protegir les llegendes, els documents històrics i les tradicions que li donen sentit.

Es castell d’Alaró és, en definitiva, molt més que una fortalesa medieval. És un lloc on s'entrellacen història, mite i natura: un espai que ha estat talaiot, bastió, santuari, presó i refugi espiritual. Les seves ruïnes parlen de batalles i conquestes, però també de devoció, resistència i memòria col·lectiva. Des de dalt de la Tramuntana, aquest antic sentinella de roca guarda silenciosament les petjades dels qui el van habitar i van defensar, projectant cap al present un patrimoni essencial per comprendre Mallorca.