Un tren fins a la mar: la nova línia a Alcúdia que vol canviar la mobilitat de Mallorca

El projecte de dur el tren fins a Alcúdia és un deute històric amb molt de pragmatisme contemporani. Deute, perquè l'illa acaricia aquesta idea des del segle XIX, quan el ferrocarril es va estendre cap a Manacor i Inca i ja es parlava de “tocar la mar” a la badia alcudienca. Pragmatisme, perquè la saturació viària en temporada alta demana solucions capaces de moure milers de persones de manera segura i neta.

La proposta és híbrida: tren potent en camp obert; tramvia integrat a 30 km/h en entrar al municipi, amb aturades a l’avinguda del Tucà, la platja d’Alcúdia, el poliesportiu, una estació connectada per un vial cívic amb el centre històric i final davant de l'estació marítima. La promesa de temps és tan concreta com atractiva: tretze minuts de Sa Pobla a la primera aturada d'Alcúdia i vint-i-quatre fins al port comercial, amb aparcaments dissuasius repartits per deixar el cotxe a temps i connexions directes amb la xarxa TIB que facin fàcil la combinació.

El cor tècnic del traçat batega sota terra. Cinc quilòmetres de túnel pels puigs de Son Fe i Sant Martí permeten esquivar el Parc Natural de s’Albufera i reduir les afeccions a tercers, un gir de guió davant d'intents passats que van encallar precisament pel seu impacte. La resta del recorregut, a cel obert, combina trams ferroviaris amb el comportament urbà d'un tramvia que conviu amb vianants i bicicletes, i retorna a l'espai públic una mica de calma. És la peça que faltava per enllaçar interior i costa i, de pas, per unir millor Mallorca i Menorca amb el tren fins al port i el ferri a Ciutadella en la mateixa seqüència, sense dependre del cotxe.

La mirada sostenible no va només de rails, va d'hàbits. Un tren que arriba “quan toca” tot l'any i no només a l'estiu és el que canvia rutines i emissions. Per això, més enllà del formigó, l'èxit dependrà de freqüències, horaris i tarifes pensades per a treballadors, estudiants i visitants, i de detalls que multipliquen la seva utilitat: carrils bici que connectin estacions amb barris i centres educatius, llançadores d'alta freqüència cap a urbanitzacions, i un disseny d’aturades que faci atractiu caminar els darrers metres. El pla ja recull cinc aparcaments dissuasius —un al costat de la nova estació, més cèntrica, de Sa Pobla— i la intermodalitat amb el TIB.

També és un projecte amb memòria. Alcúdia ja va conèixer un tren, tot i que no transportava passatgers: als anys quaranta, un ferrocarril industrial de poc més de dos quilòmetres va unir la pedrera d’Alcanada amb el port per ampliar el dic. La locomotora circulava vora la costa; avui no en queda rastre, excepte algunes fotografies i l'anècdota que alguns rails procedien —segons es va contar— de l'intent fallit de prolongar la línia de Sa Pobla.

Abans, l’any 1939, un altre pla va voler dur, per raons militars, el tren fins a Alcúdia i la base d'hidroavions de Pollença. Es va expropiar sòl, es va obrir una trinxera que va tallar el barri romà de Sa Portella a Pol·lèntia i, no obstant això, l'obra es va detenir el 1940 i es va abandonar el 1968. Aquest tall, per cert, podria convertir-se ara en un jardí d'inspiració romana i en un passadís verd cap a un futur centre arqueològic a Sa Tanca de Can Domènech: una via que, paradoxalment, el tren mai va arribar a usar.

No falta la prudència. Sa Pobla ha demanat consens i l’estudi d'alternatives; des d'àmbits ecologistes i municipalistes s’ha suggerit acostar el traçat als vials ja existents, explorar la continuïtat per la carretera d'Artà per unir la badia i compassar-ho tot amb busos llançadora regulars, a més de crear xarxes ciclistes que garanteixin accessos segurs. És una invitació a ajustar el projecte per evitar cicatrius innecessàries, que haurà de ser estudiada.

El calendari, ambiciós, dibuixa la seqüència següent: aprovació inicial de l'estudi informatiu i exposició pública, adjudicació de projectes, projecte bàsic amb avaluació ambiental, obres a partir de 2028 i estrena el 2031. La inversió de 225,5 milions d’euros exigeix una mirada a llarg termini: menys cotxes als accessos, menys embotellaments durant els mesos estivals, més aire net en una zona que viu del seu paisatge i de la seva hospitalitat. I una porta d'entrada a platges, centre històric i al port, amb una previsibilitat de temps que agrairan tant els locals com els visitants.

En el fons, aquest tren no és només una línia sobre el mapa, sinó una manera de reconciliar l'illa amb la seva pròpia història ferroviària: aquella que un dia va fregar la mar amb una locomotora industrial i una altra que, durant dècades, va somiar arribar a la badia i va quedar a mig camí. Si aquesta vegada s’aconsegueix culminar, el nord de Mallorca podrà, per fi, moure's de manera diferent. I això, per a un destí que vol ser sostenible de veritat, és potser la millor notícia.