Hidrogen verd: l'energia que podria canviar el futur de les Illes Balears

En plena transició energètica, quan parlar de sostenibilitat ja no és una opció, sinó una urgència, l'hidrogen verd ha irromput com un dels conceptes més repetits en informes, titulars i estratègies polítiques. Un vector energètic que promet emmagatzemar el sol i el vent per fer-los servir quan no bufa la brisa o ja s'ha post el sol. Una mena de “bateria universal” que podria descarbonitzar sectors on l'electrificació no arriba: indústria pesant, transport marítim, aviació, maquinària, logística… i potser, algun dia, també les nostres llars.

Però què hi ha exactament darrere aquest gas tan lleuger? Què pot aportar a territoris fràgils i aïllats com les Illes Balears? I per què desperta tant d'entusiasme… i tanta desconfiança alhora?

L'hidrogen verd s'obté separant les molècules de l'aigua mitjançant electròlisi, utilitzant electricitat renovable. El procés és simple sobre el paper: passa corrent per aigua, s'allibera oxigen per una banda i hidrogen per l'altra. El que és important és d'on surt aquesta electricitat. Si prové de fotovoltaica, eòlica o marina, l'hidrogen resultant és net. Si prové de gas natural o carbó, no ho és. Per això es parla d'un Pantone de l'hidrogen: gris, blau, turquesa, rosa, groc... però l'únic realment compatible amb la neutralitat climàtica és el verd.

Si bé el seu ús encara està en una fase primerenca —menys de l'1% de l'hidrogen mundial es produeix de manera renovable—, el potencial és enorme. Podeu moure vaixells, camions i trens sense emetre CO₂, alimentar indústries com la vorera o la cimentera, produir combustibles sintètics per a l'aviació, impulsar xarxes logístiques més netes i resoldre un dels grans maldecaps de les renovables: l'emmagatzematge a gran escala. Allà on l'energia solar i eòlica són intermitents, l'hidrogen permet desar la producció sobrant en forma de gas, amb l'avantatge que es pot emmagatzemar durant dies, mesos o fins i tot temporades completes.

A Europa ja s'ha traçat un full de ruta ambiciós. La UE vol que l'hidrogen formi part clau del sistema energètic el 2030 i que, per al 2050, representi al voltant del 15% del seu mix. Espanya i Portugal, amb abundància de sol i vent, aspiren fins i tot a convertir-se en exportadors. A la Península ja funcionen petites plantes pilot i corredors logístics, com ara l'H2Med, que connectarà Barcelona amb Marsella per transportar hidrogen renovable cap a Europa central.

I no obstant això, la història té matisos. Les veus més crítiques alerten que hi ha una mena de “febre de l'hidrogen” impulsada per grans energètiques que veuen en aquest nou vector una oportunitat per mantenir infraestructures fòssils reconvertides. Denuncien que molts projectes actuals no estan prou justificats, que l'hidrogen és massa car, que la seva eficiència real és baixa i que hi ha riscos d'especulació semblants als de les grans bombolles tecnològiques del passat. També hi ha qui adverteix que no s'ha de convertir en una excusa per endarrerir mesures essencials, com reduir el consum energètic o apostar per models de proximitat.

Llavors té sentit parlar d'hidrogen en territoris insulars com les Balears? Sí, i potser més que a altres llocs. Les illes tenen limitacions clares: espai reduït, alta dependència exterior, infraestructures energètiques vulnerables i una forta pressió estacional vinculada al turisme. Aquestes característiques fan que cada kWh renovable compti i que l'autonomia energètica sigui una necessitat estratègica. En aquest context, l'hidrogen verd encaixa com un complement -no com a substitut- de l'electrificació, especialment en sectors clau com els ports, la nàutica professional, la logística turística o la gestió de residus.

En l'àmbit portuari, per exemple, l'hidrogen verd es perfila com una solució per a motors marítims, maquinària pesant i sistemes de cold ironing que permetin als vaixells apagar motors mentre estan atracats. A Europa ja hi ha projectes pilot a Rotterdam, Hamburg o Trondheim que combinen electrolitzadors, estacions de subministrament i embarcacions experimentals. Mallorca, amb ports de trànsit intens com Palma o Alcúdia, es podria beneficiar d'aquesta tecnologia a mesura que maduri.

La mobilitat també es pot veure transformada. Mentre que alguns fabricants aposten per cotxes elèctrics tradicionals, altres treballen en flotes de camions, autobusos i vehicles industrials alimentats per hidrogen. Alemanya, França i el Japó porten avantatge en aquesta carrera, i Espanya ja ha començat a introduir els primers vehicles de pila de combustible a xarxes logístiques i metropolitanes. En territoris insulars, on la distància entre punts de recàrrega és limitada, però la mobilitat professional és intensa, pot oferir oportunitats molt concretes.

Però potser el paper més interessant de l'hidrogen verd a les Balears és el menys visible: servir com a peça del sistema d'emmagatzematge energètic. Una xarxa elèctrica que depèn cada cop més de renovables necessita esmorteir pics i valls de producció. L'hidrogen aporta una eina flexible per acumular excedents solars del migdia o ratxes intenses de vent i fer-los servir en moments d'alta demanda, un avantatge especialment útil a l'estiu, quan el consum es dispara pel turisme i les renovables no sempre cobreixen els pics.

Per descomptat, el debat no pot ignorar els reptes. Produir hidrogen verd requereix molta electricitat renovable i molt d'espai per instal·lar-la, i les Balears tenen ambdós recursos limitats. A això s'hi afegeix l'elevat cost dels electrolitzadors, els reptes de seguretat, la necessitat d'infraestructures noves i la complexitat d'adaptar xarxes actuals. Les organitzacions ecologistes insisteixen que l'hidrogen verd no ha de “devorar” la capacitat renovable disponible ni desplaçar l'electrificació directa sempre més eficient.

La conclusió, vista des d'una perspectiva realista i favorable, però crítica, és que l'hidrogen verd no és una vareta màgica… però sí una peça valuosa del puzle. Pot ajudar a reduir emissions en àmbits on les alternatives són escasses, reforçar la resiliència energètica de l'arxipèlag, obrir oportunitats per a la innovació i millorar la sostenibilitat de sectors com el turístic, altament sensibles a la petjada ambiental. Sempre que es faci servir amb criteri, en els àmbits on realment aporta valor, i sense caure en la temptació de convertir-lo en un substitut de canvis estructurals més profunds.

Les illes, per la seva mida, fragilitat i dependència energètica, es poden convertir en laboratoris ideals per demostrar què funciona, què no i on encaixa realment l'hidrogen verd. Un experiment que, si es fa bé, les pot situar a l'avantguarda de la transició energètica mediterrània.